lletraferida

Este es un texto que me envió una persona muy especial y quería compartirlo con ustedes. El texto en si es sencillo pero a la vez intenso. He puesto en negrita aquellos párrafos que más me gustan y sugieren. Al contrario de lo que suele decirse, una imagen no vale más que mil palabras. Como puede verse, un texto transmite aquellas sensaciones difícilmente descriptibles. Sostres se luce.

"El somni és recurrent, arriba i jo la puc veure però ella a mi no i hi ha un vidre que ens separa. Si volgués creuar-lo no podria i només puc mirar-la. No fa res d'especial. De vegades l'escenari és una oficina, o un despatx on li estan fent una entrevista. És un bell somni, mirar com es mou i com parla sense que l'observació de la seva bellesa pugui fer-me cap mal i no haig d'estar en tensió com sempre que ens veiem i em fereix la perfecció del seu cos i la perversió de la seva ànima i surto d'aquests dinars o d'aquests sopars weary to my bones. La bellesa no és un regal, amic meu. La bellesa és com el sol: els núvols són el regal, els núvols i la distància que ens permeten mirar-lo i que ens escalfi però que no ens cremi. La bellesa quan és total, ella quan passegem plegats no és un regal perquè no hi ha núvols ni distància i tot el que puc fer és cremar-me. No pots pensar en d'altres coses perquè quan ets al seu costat no hi ha d'altres coses i el seu esplendor t'encercla i t'abdueix i no pots creure en res més perquè en aquells moments no hi ha res més. No pots deixar de mirar-la perquè estem assedegats de bellesa i Déu que ho sap ens va fer noies tan boniques perquè recordéssim en veure-les que som mortals i que el fil de la nostra vida és tan prim que en qualsevol moment podríem desaparèixer. No pots. No pots fer res, ni venir ni marxar. És una impotència circular i tu ets al bell mig del cercle. Alguns amics meus em diuen que me la folli però sóc conscient de les meves limitacions i que de la derrota d'enamorar-te de la criatura més bella i més devastadora del planeta qui sap si n'emergiríem. El mateix terror de què miro de protegir-me és el terror que em tempta. El vertigen no és la por de caure sinó les ganes de tirar-te, i ella és l'abisme. Al somni recurrent hi ha un vidre infranquejable però quan ens veiem la figureta de cristall sóc jo i sempre estic a punt de trencar-me".

Salvador Sostres