lletraferida

¡Hola a todos!

Como cantaba áquel: "Willkommen, bienvenue, welcome! Fremde, etranger, stranger." Bienvenidos todos a este blog llamado Lletraferida en honor a esta bonito término catalán que describe a toda persona amante de la buena literatura. Aunque he de advertir que me ha costado mucho buscar un nombre con el que bautizar este weblog. Aquí no se va a hablar únicamente de libros, sino también de uno de mis otros mayores vicios: el cine. Este último año he hecho unos descubrimientos cinematográficos que realmente han marcado mi filosofia de vida y que seguro os encantarán. Son pequeñas gemas, películas no comerciales que apenas tienen cobertura en los medios y que creo todos debemos ver alguna vez en nuestras vidas.
Así que aquí habrá de todo un poco: entrevistas, noticias curiosas, recomendaciones de libros, películas, teatro y música, mucha música. Porque la música y las artes en general consiguen llenarnos como personas. Nos marcan y hacen que todas nuestras vidas se conformen alrededor de un escenario. Ese escenario al que llamamos vida y en el cual actuamos rodeados de otros sin apenas darnos cuenta. Y en esa actuación siempre está una música de fondo. Siempre están esas notas melódicas que van conformando lo que es nuestra banda sonora, la banda sonora de nuestras vidas.

De momento esto es todo. Pronto habrá más material. Paciencia, que es la madre de la ciencia.

Así que 'lletraferits' y 'lletraferides' empedernidos y gente amante de las artes en general, hasta la próxima. Y me despido con lo mismo: "Bleibe, reste, stay!"

Gemma Plans

Moi, Gemma Plans

El món de la ràdio és inabastable. Hi ha centenars d'emissores de ràdio "lliures" que es filtren pel nostre espectre radioelèctric sense nosaltres ni tan sols saber-ho. Però tinc contactes i amistats que de tant en quan m’informen d'aquestes emissores alternatives. Els últims descobriments i recomanacions que m’han fet són: Radio Contrabanda FMRadio Contrabanda FM que en funció de les vostres ràdios la podreu trobar per la 91.4 FM. S’emet des de la Plaça Reial d’aquí Barcelona i la programació està força bé, té des de programes de música i cultura en general, a espais de debat. Es veu que també hi ha programes en italià i alemany, així que pels qui estigueu Deutsch lernen com jo ja ho sabeu.
Altres ràdios que ja tenia anotades a l’agenda i que crec no us han de faltar són: Radio BronkaRadio Bronka al 104.5FM tot i que em sembla que per problemes l’han passada a 99.0 FM. I radio PICAradio PICA que vol dir: Promoción Independiente Coordinación Artística-Alternativa) també accessible pel 96.6 FM. Els programes que més bé estan són el d’Informació silenciada que, com bé, diuen ells són aquelles notícies “silenciades-ignorades o manipulades en els grans mitjans de comunicació”. L’altre programa que està molt bé és el de Generazión perdida que està dedicat a la música dels 80’s i 90’s i a la literatura.

Si esteu com jo enamorats del setè art us recomano http://www.otrocampo.com. És una web que es va crear el 1999 i està molt i molt bé. S’hi poden trobar crítiques de cinema que van des de pelis desconegudes i alternatives típiques del cines Verdi d’aquí Gràcia, fins a pelis comercials recents. Les crítiques són interessants perquè estan escrites de cara a fer reflexionar l’espectador, és a dir, no només es dediquen a posar la puntuació i la sinopsis sinó que ells fan un estudi de reflexió, com una mena de tesina light. És una web molt complerta i també hi trobareu ressenyes de llibres sobre cinema, entrevistes i moltes més coses.
L’altra pàgina sobre cinema per excel•lència és la http://www.imdb.com. És el gran Mare Nostrum pels cinèfils. Aquest gran portal de cinema arreu del món es confecciona gràcies a les publicacions i participació dels usuaris. Qualsevol dubte d’una peli només cal anar a l’imdb.
Després, també està una que vaig descobrir fa poc. Es diu http://www.cinenganos.com CineNgaños i tracta del cinema més recent. És un bis a bis entre dos mexicans, Luis i Alex. Fa gràcia perquè la web es titula “CineNgaños...la única columna de cine donde los críticos no estamos amargados”. Només amb això ja veieu que comentaris àcids i sarcàstics en les crítiques de pel•lícules no en falten. Si us subscribiu (gratis of course) rebeu les últimes crítiques per correu electrònic cada mes.

QUIM SICÍLIA –Fundador del Camp de la Pau

PERFIL

50 anys i tota una vida dedicada a la cooperació, la solidaritat i la multiculturalitat que professa el moviment de la No-Violència a Catalunya conformen el rerefons de Quim Sicília, un barceloní resident a Sant Cugat “poble sociològicament divers”, que diu ell. És un home que ha vist de tot. Quim Sicília va fer els estudis primaris i va entrar a treballar des de molt jove, quan només tenia 14 anys. Com molts de la seva generació, rondaven els anys 70 i va començar a participar (el terme ‘militar’ no li agrada massa) en moviments socials. Va iniciar-se com a escolta per després formar part de la gènesis del moviment de la No-Violència a Catalunya. Aquest moviment, que reunia personatges tan cèlebres com Lluís Maria Xirinacs i Lánzaro Armstrong, estava inspirat en la no-violència i tenia com a grans referents: Gandhi i Tolstoi.
La vida de Quim Sicília no és d’aquelles que puguin explicar-se en quatre línies. En la seva joventut va viure en comuna a Barcelona, una comunitat en la qual es fomentava el debat intel•lectual i polític i es tenia per norma compartir com a mínim un àpat al dia. D’això es desprèn aquest interès de Sicília a dialogar, debatre; en fi, a compartir experiències diàries i aprendre de tothom. Ell mateix ho diu quan parla de la seva fal•lera a viatjar: “En el col•legi del carrer realment som tots iguals”.
El Salvador i la Índia han estat els seus destins predilectes. Home amb rerefons plausible i amb una vitalitat que potser amaga sota una capa reflexiva, Sicília amb només 18 anys va marxar a l´Índia a “buscar les empremtes de Gandhi”. Tot i que, a pesar d’aquesta espiritualitat i llibertat de rodamón que professa l’entrevistat, cal saber que també va ser un professional amb horaris fixos i nòmina. Mentre vivia en comuna va estar treballant a l’entitat bancària Grup Banca Catalana. Però, és clar, és una etapa de la seva vida que no l’ha marcat tant com aquelles vagues de fam que va fer amb els seus camarades en protesta d’uns assassinats en una església de Vitòria quan Fraga era ministre o quan demanava l’amnistia davant de la presó Model ja fa 25 anys.
Els últims 22 anys, Sicília els ha dedicat al cooperativisme, el seu “món professional i social”. No ha cobrat mai de la cooperació i va estar impartint classes gratuïtes al Salvador. S’entén que és per desig propi “m’agrada la llibertat de no estar vinculat a un salari”, confessa. Viu del dia i dels estalvis que ha anat acumulant.
En fi, un home espiritual i reflexiu que gaudeix d’aquesta llibertat de rodamón i que dins d’un cert racionalisme té aquesta ànsia per fer del món un lloc millor, així és Quim Sicília.

ENTREVISTA INDIRECTA

Parlar amb Quim Sicília és com fer petar la xerrada amb un d’aquells antics professors d’escola a qui fa temps que no veus. Té aspecte de persona reflexiva, racional i metòdica. Sigui per la indumentària o per l’entorn (ens citem en el Club Muntanyenc de Sant Cugat) l’home transmet un aire familiar i molt proper. És fàcil parlar amb ell, perquè més que parlar el que fem és intercanviar paraules i amb les paraules opinions, punts de vista i crítiques d’aquest món que ens envolta. I és que precisament ell és una de les persones més adients de qui parlar d’això, de la vida, la multiculturalitat i el cooperativisme.
Sicília ens rep amb un càlid somriure i ens condueix cap a una petita sala amb una taula, unes quantes cadires i on de les parets hi pengen tot de fotografies de paisatges de muntanya en blanc i negre.
Primer de tot, ens endinsem en l’últim projecte dut a terme. Li preguntem pels orígens i la gènesis de crear el Camp de la Pau, un gran projecte que va aplegar nens de diferents nacionalitats que van compartir experiències i vivències durant 10 dies. Ens explica que el projecte el van dissenyar ell i un bon amic seu, Eric Hauck, “un periodista català que va viure molts anys a Sarajevo”.

“En aquells moments era totalment embrionari perquè no hi havia massa antecedents”

Es trobaven davant d’un gran repte, és evident, perquè tal i com reconeix ell: “En aquells moments era totalment embrionari perquè no hi havia massa antecedents. D’altres projectes similars sí que n’hi havia camps de la pau. Però que hi hagués una barreja d’aquest tipus, això no s’havia donat”. 27 ciutats del món van estar convidades en aquest innovador i “vital” projecte. Aquestes eren “tant llatinoamericanes, asiàtiques, africanes com europees. I la intenció era treballar els tres eixos del Fòrum, que eren: la sostenibilitat, la multiculturalitat i la cultura de la pau”. Però no tot eren objectius a curt termini. Els fundadors del Camp de la Pau també volien que a llarg termini, “entre les diferents cultures naixessin relacions en xarxa”. És a dir, que les ciutats convidades mantinguessin relacions perquè no només quedés en aquests 10 dies de campaments.
És curiós perquè quan se li parla de fer balanç i una mica d’autocrítica del resultat final del seu projecte del Camp de la Pau, Sicília tarda en respondre. No se sap si ho fa per la seva condició de persona reflexiva o perquè simplement no en veu cap d’error. Però finalment, encapçalat per un: “Tot és millorable”, acaba extraient-ne dues d’autocrítiques. Assumeix que potser l’aspecte logístic va fallar una mica, “molts nanos de Maputo van passar per l’Hospital del Mar. Ja venien ‘tocadillos’ d’origen: el viatge, els canvis i tal, casi tots passaven per l’Hospital del Mar”. És a dir, que en una pròxima ocasió el que faria és ampliar els dies de l’estada, de manera que hi hagués menys campaments, i per tant, els nens poguessin gaudir de més dies. I l’altre autocrítica va adreçada a la qüestió de l’entitat del lleure encarregada de l’event, en aquest cas l’ONG Save the Children. “L’entitat del lleure jo l’hauria escollit que fos catalana. Pròxima una mica a l’organització. En tot cas, Save the Children en concret, la seva presència a Catalunya és pràcticament inexistent. I allavors en aquí de vegades el diàleg era una mica difícil”, acaba acceptant Quim Sicília.
Quan parla de les experiències viscudes aquests tres mesos de Camp de la Pau la cara de l’entrevistat sembla il•luminar-se. En preguntar-li per alguna anècdota o alguna fet destacat dels nens del Camp explica: “Per exemple, els nens de Maputo, que van venir a casi bé a tots els camps menys un, tu ara estaries aquí a la taula fent així [fent palmes amb la taula] i et trobaries tots els nens ballant”. Es nota que té una afecció predilecta pels nens de Maputo, a Moçambic, perquè en el que ha estat la conversa són els que han sortit més. Sicília continua explicant que els nens de Sarajevo eren els més tancats “tenien tot el conflicte bèl•lic que han patit de guerra civil i que encara l’estan patint i eren molt introvertits” dedueix. “Però en canvi la resta, els de Montevideo eren els ‘espabiladillos’. Els hindús eren els més artístics, sempre pintant”.
D’aquestes vivències (festes i sopars multiculturals, trobades amb altres escoles) en parla amb molta tranquil•litat i nostàlgia i des d’aquesta posició de persona que ho ha viscut i que li agradaria repetir l’experiència. No cal dir que ens convida al pròxim Camp de la Pau que se celebrarà a Barcelona. En Quim avança: “Aquest any en concret es farà el setembre, més o menys serà per la segona quinzena. El que encara no us puc explicar, tot i que ho sé, és a qui es convidarà i tot perquè oficialment encara no es pot dir”. Quant al lloc, explica que no serà una altra vegada a l’esplanada del Fòrum. “Perquè en tot allò hi ha un enrenou brutal. Allà està tot enlaire”, confessa.
Un cop hem reviscut aquelles experiències del que va ser el primer Camp de la Pau girem una mica la conversa cap al futur. El projecte Monterrey 2007 i el Camp que també s’hi celebrarà. Volem saber novetats i que ens avanci alguna notícia sobre el fet però l’únic que aconseguim és un “jo crec que s’haurien de posar les piles”. Es veu que el tema està molt parat i l’únic que ens explica és que ells com Fundació Fòrum faran de “pont” i assessoraran a la gent de Monterrey, tot i que aquests ja han avisat que no comparteixen el criteri de les edats. En comptes d’un marge de 12 a 14 anys, els mexicans volen fer-ho amb nens de 12 a 14 anys.
Ja passem a parlar de temes de més actualitat i un pèl abstractes. A la pregunta: “Què és el concepte de solidaritat per a tu?”, Sicília contesta després d’una breu reflexió: “Per sintetitzar-ho molt, per mi la solidaritat seria ‘la relació entre iguals’. Vol dir que no estic fent actes de beneficència com ‘jo estic al Nord i tu estàs al Sud’, sinó que estic procurant establir una veritable relació d’iguals. Seria sintetitzat en una sola paraula: la intercooperació”.

“Hi ha vertaderes organitzacions professionals que fan projectes com a xurros. Una màquina de fer projectes"

I acabem amb Salvador, país on l’entrevistat ha viscut dues vegades exercint de professor a la universitat. L’aparició de El Salvador en la conversa ve enllaçada pel tema dels països del Nord i les seves raons per involucrar-se en ONG’s com a forma de treure’s aquest sentiment de culpabilitat. Però Sicília sembla obrir-nos els ulls i explica que realment no és així. L’entrevistat aclara: “D’alguna manera també hi ha el receptor que per necessitat i per habilitat també se n’aprofita d’això. Vull dir que aquest ‘joc’ el fan els dos. Per una banda, el del Nord té aquest sentiment de culpabilitat i l’altre diu: ‘Hòstia, me n’aprofito d’aquest’”. “Hi ha vertaderes organitzacions professionals que fan projectes com a xurros. Una màquina de fer projectes”, lamenta.
L’entrevista arriba a la seva fi. Ens acompanya a la porta i li recordem això, que com a bons periodistes prenem nota i esperem rebre alguna noticia seva o invitació (a poder ser) pel pròxim Camp de la Pau de setembre, sens dubte, un esdeveniment únic.

ENTREVISTA DIRECTA

Quim Sicília va fundar el moviment de la No-Violència a Catalunya, va viatjar a l’Índia amb només 18 anys i va estar vivint una temporada al Salvador. Aquest rerafons el va impulsar a iniciar-se en el món del cooperativisme i multiculturalitat i per això el darrer any 2004 juntament amb un bon amic seu, Eric Hauck, va fundar el Camp de la Pau que va tenir lloc dins del marc del Fòrum de les Cultures 2004 que va acollir Barcelona. Però a part del Camp de la Pau i dels seus projectes de futur dins del camp del cooperativisme, hem intercanviat amb Sicília punts de vista sobre la realitat de les ONG’s en el panorama mundial.

- Començant pel tema del Camp de la Pau, -aquest gran projecte d’aplegar nens de diferents nacionalitats durant 10 dies que va tenir lloc el darrer any aprofitant la inauguració del Fòrum de les Cultures 2004-, explica’ns una mica l’origen de la idea d’organitzar un esdeveniment per a nens basat en aquestes característiques?
El Campament de la Pau neix, una: en el si dels molts projectes que es generen dins del Fòrum de les Cultures i, en concret, les persones que el dissenyem som dos: una és un periodista català que va viure molts anys a Sarajevo, que es diu Eric Hauck, i després ell i jo el vam dissenyar. La voluntat era que naixés un projecte. En aquells moments era totalment embrionari perquè no hi havia massa antecedents. D’altres projectes similars sí que hi havia camps de la pau. Per exemple, arriben a una ciutat i fan una estada amb nanos catalans. Però que hi hagués una barreja d’aquest tipus, això no s’havia donat. Vam convidar 27 ciutats del món, tant llatinoamericanes, asiàtiques, africanes com europees. I la intenció era treballar els tres eixos del Fòrum que eren: la sostenibilitat, la multiculturalitat i la cultura de la pau. Treballar aquests tres eixos i això transformar-ho en tallers. Aquesta era una de les voluntats. La segona voluntat era que entre les diferents cultures naixessin relacions en xarxa i això s’ha donat posterior al camp. I l’altre, que a través de la comunitat educativa d’aquí de Catalunya servís el marc teòric i l’experiència del camps per editar un llibre i que en el món de les escoles i els casals fos una eina d’utilitat en el tema de la multiculturalitat.

- Vista l’experiència amb els nens i el conegut episodi de l’amistat que va sorgir entre un israelià i un palestí i segons comentes que penseu repetir un altre Camp de la Pau. ¿Pots avançar alguna novetat d’aquest Camp de la Pau pròxim: dates, lloc, ciutats convidades...?
Aquest any en concret es farà el setembre, més o menys serà per la segona quinzena. El que encara no us puc explicar, tot i que ho sé, és a qui es convidarà i tot perquè oficialment encara no es pot dir. On es farà a mi m’agradaria saber-ho perquè és difícil. És difícil perquè la fórmula no és com la mateixa (sic). No farem un Camp de la pau que duri 4 mesos. Per tant, en farem un que durarà 28 dies. I amb molta més gent. O sigui en allà al Fòrum hi havia 135 persones per camp. Aquí calculem que n’hi haurà 240. Apart de l’entitat del lleure que hi serà. Es farà un únic camp i es farà en un lloc ja existent o sigui en un lloc que hi hagi un estructura que pugui acollir tota aquesta gent.

- I més plans de futur. Pel que fa al Fòrum Monterrey 2007 se’n sap alguna cosa? Hi col•laborareu?
En principi, la gent que hem creat el projecte seria lògic d’alguna manera que assessoréssim la gent de Monterrey. Per tant hi haurà alguna mena de pont, segur. El que passa que ells em deien que les edats no les compartien per raons seves. Nosaltres vam fer de 12 a 14 anys. Ells volen fer de 14 a 16. Això és una altra història. Jo crec que s’haurien de posar les piles. Tenen un tipus de pila que és diferent a la nostra.

- Passant ara a qüestions més metafísiques i abstractes: Què és el concepte de ‘solidaritat’ per a tu?
Per sintetitzar-ho molt, per mi la solidaritat seria ‘la relació entre iguals’. Què vol dir la ‘relació entre iguals’? Doncs, vol dir que no estic fent actes de beneficència com ‘jo estic al Nord i tu estàs al Sud’, sinó que estic procurant establir una veritable relació d’iguals. Seria sintetitzat en una sola paraula: la intercooperació.

- I què n’opines d’aquesta situació que vivim en què les ONG semblen existir com a remei per treure’ns el sentiment de culpabilitat als qui vivim en països desenvolupats?
Això és cert. Però, jo he estat vivint al Salvador, he estat vivint en comunitats de base d’allà que eren de les guerrilles que estan governants en alguns ajuntaments i d’alguna manera també hi ha el receptor que per necessitat i per habilitat se n’aprofita d’això. Vull dir que aquest ‘joc’ el fan els dos. Per una banda, el del Nord té aquest sentiment de culpabilitat i l’altre diu: ‘Hòstia, me n’aprofito d’aquest’. Això també és veritat. I no dic que estigui malament perquè l’altre ho necessita i tal, però jo he viscut molt d’aprop i hi ha vertaderes organitzacions que canalitzen l’ajuda, la manera de fer que el Nord participi en el Sud. Hi ha vertaderes organitzacions professionals que fan projectes com a xurros.

- Relacionat amb aquesta sobresaturació d’ONG’s de què parles crec que es podria enllaçar una mica amb el cas que hem viscut aquest darrer desembre amb el tsunami que va afectar la costa asiàtica.
Sí, quan hi ha oportunitat, hi ha afluència d’ONG’s. Per tant és això, som 6 ONG’s que ens dediquem o no a emergència, algunes rarament a paper d’emergència com Metges sense fronteres i altres no tant. Tenim l’oportunitat, hi ha hagut un tsunami. Per tant, tornem al d’abans. Com que no hi ha un tipus de canal que racionalitzi el fet de l’ajuda del lloc afectat, doncs el que hi ha és: ‘tot s’hi val’. Anem tots, tots posem anuncis als diaris i a veure qui en treu més rendiment. I en aquí hi ha un altre aspecte crític que...per exemple, Metge sense fronteres, que el conec bastant a fons, va generar, va sortir una notícia al diari que va provocar malestar en algunes organitzacions que va dir ‘Nosaltres tenim la capacitat que tenim –en el cas al tsunami- i aquesta capacitat amb els diners que hem rebut la tenim totalment coberta. Per tant, encara que en rebéssim molts més no tenim capacitat de fer més. Per tant, no volem més diners’. Però va haver-hi algunes ONG’s que van dir: ‘Hòstia. No ens agrada aquest discurs. Perquè a nosaltres no ens passa això’. I a part no només ens passa això. Si no que hi ha moltes que no tot el diner va a parar al tsunami. Sinó que va a parar a la pròpia estructura de l’organització. I per tant, aquella oportunitat tambaleja. Clar, és que hi ha un límit. ‘Jo arribo on arribo. No és qüestió que m’aneu ingressant diners. És que he recollit 10 mil milions, bé i què? És que només tinc capacitat per 3 mil, ¿què hi faig amb els altres?’ I això va passar i va crear molt malestar entre algunes ONG’s i Metge sense fronteres. Per tant, hi ha molts aspectes que es tenen que (sic) anar llimant, polint.

- Està bé mostrar-se optimista. Recomanes algun remei per millorar el món?
Home jo sempre tinc confiança amb tot el tema que ens pugui afectar des de Porto Alegre, tots els moviments socials que ens puguin dir coses, les pressions que estem fent als partits. Tot una suma d’històries que fa que totes aquestes coses vagin rotllant. Porto Alegre és un moviment totalment assembleari. Igual que hi ha Davos on es reuneixen els rics, el món del capital, per dir-ho així. Doncs allà ens reunim el món social. Es debat doncs això: com transformar el món. Al ser un moviment assembleari i aplegar tants milers i milers de persones evidentment costa molt de concretar. Per tant, podríem dir que és com un gran Sol que irradia i que cadascú quan arriba al seu lloc d’origen doncs aquella irradiació la concreta moralment.

Este es un texto que me envió una persona muy especial y quería compartirlo con ustedes. El texto en si es sencillo pero a la vez intenso. He puesto en negrita aquellos párrafos que más me gustan y sugieren. Al contrario de lo que suele decirse, una imagen no vale más que mil palabras. Como puede verse, un texto transmite aquellas sensaciones difícilmente descriptibles. Sostres se luce.

"El somni és recurrent, arriba i jo la puc veure però ella a mi no i hi ha un vidre que ens separa. Si volgués creuar-lo no podria i només puc mirar-la. No fa res d'especial. De vegades l'escenari és una oficina, o un despatx on li estan fent una entrevista. És un bell somni, mirar com es mou i com parla sense que l'observació de la seva bellesa pugui fer-me cap mal i no haig d'estar en tensió com sempre que ens veiem i em fereix la perfecció del seu cos i la perversió de la seva ànima i surto d'aquests dinars o d'aquests sopars weary to my bones. La bellesa no és un regal, amic meu. La bellesa és com el sol: els núvols són el regal, els núvols i la distància que ens permeten mirar-lo i que ens escalfi però que no ens cremi. La bellesa quan és total, ella quan passegem plegats no és un regal perquè no hi ha núvols ni distància i tot el que puc fer és cremar-me. No pots pensar en d'altres coses perquè quan ets al seu costat no hi ha d'altres coses i el seu esplendor t'encercla i t'abdueix i no pots creure en res més perquè en aquells moments no hi ha res més. No pots deixar de mirar-la perquè estem assedegats de bellesa i Déu que ho sap ens va fer noies tan boniques perquè recordéssim en veure-les que som mortals i que el fil de la nostra vida és tan prim que en qualsevol moment podríem desaparèixer. No pots. No pots fer res, ni venir ni marxar. És una impotència circular i tu ets al bell mig del cercle. Alguns amics meus em diuen que me la folli però sóc conscient de les meves limitacions i que de la derrota d'enamorar-te de la criatura més bella i més devastadora del planeta qui sap si n'emergiríem. El mateix terror de què miro de protegir-me és el terror que em tempta. El vertigen no és la por de caure sinó les ganes de tirar-te, i ella és l'abisme. Al somni recurrent hi ha un vidre infranquejable però quan ens veiem la figureta de cristall sóc jo i sempre estic a punt de trencar-me".

Salvador Sostres

Hace dos veranos encontré por sorpresa en la estantería de la casa de verano de mi tio el libro de David Trueba Cuatro Amigos. Me atrajo la sinopsis de la contra pero sobre todo la portada, así que me decidí a leerla. Oh, es una novela tan real como la vida misma. Trata de cuatro amigos (obvio) que van rozando la treintena y las relaciones de evolución y madurez que experimentan a lo largo de un verano caluroso en Valencia. La historia es muy humana y cotidiana. Es uno de esos libros que empiezas a leer y ya no puedes parar. Suerte que lo encontré en verano (así aprovechaba para leerlo mientras tomaba el sol). Pero lo que hay que remarcar más de Cuatro Amigos son los apartados que Trueba titula "Escritos en servilletas". Son una delicia y aquí os dejo algunos. Pero no dudéis, comprovad la belleza y calidad de este libro por vosotros mismos.¡¡Leedlo ya!!

"El verano es una estación triste en la que nada crece. Quién no prefiere el mes de diciembre pese a la amargura que provoca la felicidad ajena; incluso la establecida crueldad de abril es mil veces más estimulante. La canción del verano es siempre la peor canción del año. El amor del verano es un subgénero del amor, del gran amor que nunca podrá tener lugar en verano. Hablan de lecturas del verano, noches de verano, viajes de verano, bebidas de verano y con ello queda implícito un sutil desprecio. Nuestro amor no está hecho para el verano. Nuestro amor no conoce vacaciones".

"...Es que yo creía que el periodismo era otra cosa, que no era ir siempre por detrás, interesado en lo más estúpido de la gente, que no se limitaba a repetir lo obvio, que también podía ser algo creativo, no tomar notas en ruedas de prensa y servir de altavoz a los que tienen dinero para pagarlo. Me he dado cuenta de que los que hacemos los periódicos pensamos que la gente es gilipollas y hemos decidido ponernos a su altura hasta tal grado que nos hemos convertido en auténticos gilipollas...

"Cuenta una leyenda china la historia de dos amantes que jamás logran reunirse. Se llaman Noche y Día. En las horas mágicas del atardecer y amanecer los amantes se rozan y están a punto de encontrarse, pero nunca sucede. Dice que si prestas atención puedes escuchar sus lamentos y ver el cielo teñirse del rojo de su rabia. La leyenda afirma que los dioses tuvieron a bien concederles algún instante de felicidad y por eso crearon los eclipses, durante los cuales los amantes logran reunirse y hacer el amor. Tú y yo también esperamos nuestro eclipse. Ahora que hemos comprendido que ya nunca volveremos a encontrarnos, que estamos condenados a vivir separados, que somos la noche y el día".

"Se suele producir el equívoco de envidiar a los gatos por el mero hecho comprobado de que poseen siete vidas. Es un error. Es sabido que el gato feliz es siete veces feliz, pero el gato desgraciado es, a su vez, siete veces desgraciado"."

¿Qué haría uno si le dejaran la casa patas arriba con una nota escrita: "Die fetten Jahre sind vorbei"(Tus días de gloria han terminado) o "Du hast zu Geld" (Tienes demasiado dinero)? Pues, primero, sorprenderse y, segundo, ir corriendo a mirar si han desvalijado la colección de sellos o porcelana. Pero esta no es la intención de Los Edukadores. Estos tres jóvenes quieren cambiar el mundo, tienen ideas, recursos y valor pero algo se lo impide...la globalización y el capitalismo. En una de las escenas donde estan los jóvenes conversando con el burgués a quien han secuestrado (nada de crímenes, simplemente es la solución a un problema)...pues en esa escena de "sobremesa" afloran temas como la cooperación, la tolerancia, otro estilo de vida menos ambicioso...no son comunistas, sino que buscan un mejor repartimiento del mundo. Y el burgués, que declara haber pertenecido a esa generación rebelde y reivindicativa de mayo del 68, les da la razón. Parece que los chicos han compartido más que palabras con el burgués (vestido en todo momento con su polo de Lacoste). Pero esas vivencias contadas y ese sinceramiento queda en nada, agua de borrajas. Al regresar el burgués a su casa decide denunciarlos a la policia (a pesar de prometer que no va a decir nada), pero éstos que son más listos que el hambre (faustdick hinter den Ohren haben). En la escena en que se ve a la policia entrando por la fuerza en el piso de los jóvenes, ese mismo momento, se entrelaza con las imágenes de los tres Edukadores en un hotel de Barcelona (cool) pagando con sabéis qué? La targeta de crétido del burgués...cómo no...Aquí la misiva es:¡aprovecha todo lo que puedas y carpe diem!

Para los Deutsche Sprechen más información disponible endiefettenjahre

¿Cómo reirse de la cara de Bush en su propia cara? No hay más que ir a Make fun of Bush. Más cómico incluso que el picotazo del pavo de acción de gracias y la lectura reversiva. La foto es un adelanto...

También recomiendo la web de Michael Moore y una que descobrí el otro día: The Bush Conspiracy Theory Generator

Si fa uns sis anys ens vam haver de posar al dia amb les noves tecnologies i aprendre a navegar per Internet. Si fa relativament poc hem après a fer ús de les webcams, correus electrònics i més, ara toca fer lloc al fenomen de les weblogs. Una weblog és una pàgina d’Internet creada per un usuari que explica les seves anècdotes, hi publica les seves recomanacions d'enllaços i articles interessants. És a dir, una weblog ve a ser un diari personal. Si fem història i busquem els orígens del concepte trobem que el terme de “weblog” va ser encunyat el 1997 per un americà editor de webs anomenat Jorn Barger. Als Estats Units des de la dècada dels 90 que es té coneixença de les weblogs. També se les coneix per: blogs, diaris interactius o bitàcoles (en català bitácora és bitàcola). Per tant, una weblog és l’aquí present, site personal elaborada per autor no professional, estudiant, treballador que expressa la seva opinió mitjançant la pàgina on hi inclou fotografies, enllaços, arxius...
Es té com a xifra que a Espanya hi ha un total de 100.000 blogs creades, però és difícil de xifrar-les ja que es creen tan fàcilmet com s’abadonen després. Uns estudis que van elaborar els de blogger.com van donar com a resultat que dilluns era el dia de la setmana en què es creaven més blogs, però que aquestes eren desactivades en arribar el final de setmana, degut a la falta de temps i constància dels usuaris.

Repercussió de les weblogs en el periodisme

La gran pregunta que es formula ara la majoria de professionals de la informació i comunicació és si les weblogs poden arribar a ser una forma de periodisme. És difícil opinar sobre això. El que sí que crec, està clar, és que hi ha una gran diferència entre l’opinió política o crítica social que un pugui expressar en una blog, que una nota de premsa o notícia oficial.
Primer de tot, per la professió. L’autor d’una blog acostuma a ser una persona amb estudis, qualificada, però no per això se la ha de considerar un professional de la comunicació. A la xarxa hi ha de tot. El resultat de les informacions i escrits acaben sent un melting pot del qual nosaltres cal que en sapiguem escollir, digerir i destriar allò vertader i versemblant, d'allò que no ho és. No crec que les blogs ens treguin la feina, el que fan, en tot cas, és utilitzar aquell punt de vista àcid i crític que molts mitjans no et permeten. És un espai per a notícies alternatives, opinions corrosives, punts de vista alternatius, etc.

Després de ‘pentinar’ la xarxa a la recerca de weblogs interessants he ensopegat amb: Vida de profesor. Es tracta del recull de vivències d’un professor espanyol als Estats Units. S’hi poden llegir les repercussions que va tenir l’11-S en la vida dels seus alumnes de secundària, el patriotisme que es professa allà, la situació de la llengua espanyola a allà, etc. En fi, l’autor, el professor Rafael Robles, explica de tot: des de l’última excursió que ha fet amb els seus alumnes a una fàbrica de les afores a un comentari d’algun article original o fotografia apareguda en premsa.
Una altra weblog que cal visitar és D'aquella manera. És una bitàcola creada per un grupet d’amics universitaris. Hi ha curiositats i fotografies insòlites dels carrers dels Estats Units, que és on resideixen.
Sobre la matèria de periodisme he trobat webs pràctiques com la de Juan Varela Periodistas 21, weblog que funciona des del 2002 i que encara segueix. Felicito a Varela per la feina que desenvolupa, actualitza la web cada dia (dura feina). El que està millor de la seva weblog, apart dels comentaris, és l’apartat dels enllaços. Ofereix un munt de links útils que tenen relació tant amb el món del periodisme com amb el món de l’estudiant. Vulguis o no, aquest tipus d’informació s’agraeix. Després, també està la de Comunicacdores 21 que, tot i que no es renova des del gener, el contingut està força bé. Hi ha un comentari sobre la pel•lícula El precio de la verdad que mereix la pena llegir-lo . I així relacionat amb el cinema, aquest món que tant m’apassiona, he estat investigant i he topat amb Guiones multimedia, d’una estudiant universitària que dedica la seva pàgina al disseny gràfic, l’art digital i comunicació audiovisual en general. Resulta interessant tenir coneixença d’aquesta pàgina perquè també ofereix una recopilació de blogs actualitzades.
And last but not least, que diuen els britànics, només queda citar la web del reconegudíssim en el fenomen de la bloggermania, el professor José Luis Orihuela. Destacar aquesta site, sobretot, pels enllaços que té ja que es tracta de tota una recopilació actualitzada de blogs en espanyol, blogs temàtics (documentació, publicitat, educació, mitjans de comunicació...), blogs en alemany (sehr cool), en francès, anglès i un llarg, etc. Ecuaderno es el Mare Nostrum de les weblogs.

Sant Jordi a Barcelona: un dia en la ciutat dels prodigis

Seria difícil explicar aquí el fenomen de les masses i el perquè de les aglomeracions que es produeixen en ocasions tan especials com són la diada de Sant Jordi. Diada que se celebra des de l’any 1926 com a “Dia del Llibre”, però que no és fins que l’UNESCO establís el 1995, que el dia 23 d’abril és “Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor”. Coincidint amb la commemoració de la mort de Miguel de Cervantes i William Shakespeare, cada any en aquesta data assenyalada, els carrers s’omplen de gom a gom. Es donen cita aquells lletraferits i lletraferides que han restat en l’anonimat de les seves estilogràfiques durant aquests mesos.
Tot i que el Sant Jordi en si està convertint-se en una festa comercial, -cada cop gira més en torn l’índex de vendes de llibres, roses, pastissos...-, encara conserva aquell punt de tradició que diu que la noia ha de rebre una rosa per part d’un cavaller. La noia encara rep la rosa, tot i que ara pot escollir si la vol vermella, blava, de caramel, xocolata...
 Blau, vermell, blanc
Blau, vermell, blanc. Aquests són els colors que descriuen el panorama. La vista no pot ser més relaxant: cotxes tocant els clàxons cada mitja hora, carrers embussats i una massa de gent impressionant. El blau és el del cel, el temps ens ha regalat unes horetes de sol. Aquest blau daurat combina amb el vermell de les roses, flors delicades que avui aniran a parar en mans de més de cinc milions i mig d’esposes, mares, filles, amants, àvies, amigues, etc. El color blanc és el resultat de la panoràmica que ofereix tota la rambla de Catalunya banyada per aquest riu de lones blanques que tapen els estands dels escriptors. Però també és el blanc dels fulls dels llibres. Llibres que resten sobre les taules esperant a ser comprats.
Estem a la rambla de Catalunya. Després de patir algunes trepitjades i recórrer uns tres-cents metres en cinc minuts, topem amb la primera paradeta. Es tracta de l’estand de la revista intransigent El Jueves. Allà estan gairebé tots, l’il•lustrador Tato, Fer, Òscar Nebreda i altres de l’equip. Nebreda és qui està més sol•licitat. No para de signar exemplars i com que es curra les dedicatòries (hi inclou dibuixos, com no) forma unes cues considerables. Però els d’El Jueves ho tenen tot molt ben organitzat, no falten els cacauets i snacks varis i la paradeta és una xauxa impressionant.
 Lletraferits, protagonistes per un dia
Una llarga taula amb una renglera d’escriptors –sortosament amb cartells amb els respectius noms al davant- es divisa des de l’inici de la rambla. Encapçala la taula la barcelonina Empar Moliner, que sembla rejovenida per obra de Déu. Vesteix amb el mateix modelet que en els cartells de promoció de la seva última novel•la, Busco senyor per amistat i el que sorgeixi. Títol força original, no? Al seu costat hi ha Sebastià Alzamora, autor de La pell i la princesa que està essent un èxit de vendes. Uns quants metres més enllà hi ha el carismàtic Eduard Punset que presenta el llibre Cara a cara con la vida, la mente y el universo. El curiós és que un dels seus fans incondicionals de Redes (el programa-documental del qual Punset n’és presentador) li demana de fer-se una fotografia amb ell, així improvisada amb el mòbil, i sense comprar-li cap llibre li dóna un bitllet de cinc euros perquè el signi. Una mica surrealista tot plegat. Però l’admirador marxa amb un somriure a la cara i Punset queda entre content i atònit de veure el seu poder mediàtic i reconeixement a la labor.
Les càmeres digitals i els mòbils són les reïnes de la festa
Les càmeres digitals i els mòbils són les reïnes de la festa. Un dels personatges més sol•licitats de la zona de rambla de Catalunya avall és Tomàs Molina. El meteoròleg presenta Contes de l’univers i té un reguitzell d’aparells d’última generació fent-li fotografies. Se’l veu simpàtic i proper. Sense deixar de somriure parla amb un altre home sobre el possible futur que s’esdevindrà. La resposta d’en Molina no deixa de ser un: “Primer s’ha de respectar el present perquè hi hagi un futur”. Tot això fa recordar el dia anterior, a la plaça de Rius i Taulet del barri de Gràcia que acollia (per cinquè any) la fira de llibres de segona mà. Com s’havia anunciat per tot el barri gracienc, era la celebració d’un “Sant Jordi diferent i sostenible”.
Al carrer hi ha molt de xivarri, se senten sorolls dels helicòpters sobrevolant i de tant en quan globus de criatures que esclaten per la pressió de les multituds a què estan sotmesos. Aquest any 2005 del Llibre i la Lectura que diu allò de “més llibres, més lliures” serà recordat per la gran afluència de gent i famílies pel fet d’haver caigut en dissabte.
Però aquí queda tot, en un 2005 que ens deixa un Sant Jordi bulliciós. Tothom va sortir al carrer, les senyeres als balcons, els autobusos amb banderetes. I és que el perquè de tot plegat que diria Monzó és donar a la gent el que vol, viure històries inversemblants i ser protagonistes de fets insòlits amb un bon llibre a les mans.

Gemma Plans i Garcia