lletraferida

ENTREVISTA DIRECTA

Quim Sicília va fundar el moviment de la No-Violència a Catalunya, va viatjar a l’Índia amb només 18 anys i va estar vivint una temporada al Salvador. Aquest rerafons el va impulsar a iniciar-se en el món del cooperativisme i multiculturalitat i per això el darrer any 2004 juntament amb un bon amic seu, Eric Hauck, va fundar el Camp de la Pau que va tenir lloc dins del marc del Fòrum de les Cultures 2004 que va acollir Barcelona. Però a part del Camp de la Pau i dels seus projectes de futur dins del camp del cooperativisme, hem intercanviat amb Sicília punts de vista sobre la realitat de les ONG’s en el panorama mundial.

- Començant pel tema del Camp de la Pau, -aquest gran projecte d’aplegar nens de diferents nacionalitats durant 10 dies que va tenir lloc el darrer any aprofitant la inauguració del Fòrum de les Cultures 2004-, explica’ns una mica l’origen de la idea d’organitzar un esdeveniment per a nens basat en aquestes característiques?
El Campament de la Pau neix, una: en el si dels molts projectes que es generen dins del Fòrum de les Cultures i, en concret, les persones que el dissenyem som dos: una és un periodista català que va viure molts anys a Sarajevo, que es diu Eric Hauck, i després ell i jo el vam dissenyar. La voluntat era que naixés un projecte. En aquells moments era totalment embrionari perquè no hi havia massa antecedents. D’altres projectes similars sí que hi havia camps de la pau. Per exemple, arriben a una ciutat i fan una estada amb nanos catalans. Però que hi hagués una barreja d’aquest tipus, això no s’havia donat. Vam convidar 27 ciutats del món, tant llatinoamericanes, asiàtiques, africanes com europees. I la intenció era treballar els tres eixos del Fòrum que eren: la sostenibilitat, la multiculturalitat i la cultura de la pau. Treballar aquests tres eixos i això transformar-ho en tallers. Aquesta era una de les voluntats. La segona voluntat era que entre les diferents cultures naixessin relacions en xarxa i això s’ha donat posterior al camp. I l’altre, que a través de la comunitat educativa d’aquí de Catalunya servís el marc teòric i l’experiència del camps per editar un llibre i que en el món de les escoles i els casals fos una eina d’utilitat en el tema de la multiculturalitat.

- Vista l’experiència amb els nens i el conegut episodi de l’amistat que va sorgir entre un israelià i un palestí i segons comentes que penseu repetir un altre Camp de la Pau. ¿Pots avançar alguna novetat d’aquest Camp de la Pau pròxim: dates, lloc, ciutats convidades...?
Aquest any en concret es farà el setembre, més o menys serà per la segona quinzena. El que encara no us puc explicar, tot i que ho sé, és a qui es convidarà i tot perquè oficialment encara no es pot dir. On es farà a mi m’agradaria saber-ho perquè és difícil. És difícil perquè la fórmula no és com la mateixa (sic). No farem un Camp de la pau que duri 4 mesos. Per tant, en farem un que durarà 28 dies. I amb molta més gent. O sigui en allà al Fòrum hi havia 135 persones per camp. Aquí calculem que n’hi haurà 240. Apart de l’entitat del lleure que hi serà. Es farà un únic camp i es farà en un lloc ja existent o sigui en un lloc que hi hagi un estructura que pugui acollir tota aquesta gent.

- I més plans de futur. Pel que fa al Fòrum Monterrey 2007 se’n sap alguna cosa? Hi col•laborareu?
En principi, la gent que hem creat el projecte seria lògic d’alguna manera que assessoréssim la gent de Monterrey. Per tant hi haurà alguna mena de pont, segur. El que passa que ells em deien que les edats no les compartien per raons seves. Nosaltres vam fer de 12 a 14 anys. Ells volen fer de 14 a 16. Això és una altra història. Jo crec que s’haurien de posar les piles. Tenen un tipus de pila que és diferent a la nostra.

- Passant ara a qüestions més metafísiques i abstractes: Què és el concepte de ‘solidaritat’ per a tu?
Per sintetitzar-ho molt, per mi la solidaritat seria ‘la relació entre iguals’. Què vol dir la ‘relació entre iguals’? Doncs, vol dir que no estic fent actes de beneficència com ‘jo estic al Nord i tu estàs al Sud’, sinó que estic procurant establir una veritable relació d’iguals. Seria sintetitzat en una sola paraula: la intercooperació.

- I què n’opines d’aquesta situació que vivim en què les ONG semblen existir com a remei per treure’ns el sentiment de culpabilitat als qui vivim en països desenvolupats?
Això és cert. Però, jo he estat vivint al Salvador, he estat vivint en comunitats de base d’allà que eren de les guerrilles que estan governants en alguns ajuntaments i d’alguna manera també hi ha el receptor que per necessitat i per habilitat se n’aprofita d’això. Vull dir que aquest ‘joc’ el fan els dos. Per una banda, el del Nord té aquest sentiment de culpabilitat i l’altre diu: ‘Hòstia, me n’aprofito d’aquest’. Això també és veritat. I no dic que estigui malament perquè l’altre ho necessita i tal, però jo he viscut molt d’aprop i hi ha vertaderes organitzacions que canalitzen l’ajuda, la manera de fer que el Nord participi en el Sud. Hi ha vertaderes organitzacions professionals que fan projectes com a xurros.

- Relacionat amb aquesta sobresaturació d’ONG’s de què parles crec que es podria enllaçar una mica amb el cas que hem viscut aquest darrer desembre amb el tsunami que va afectar la costa asiàtica.
Sí, quan hi ha oportunitat, hi ha afluència d’ONG’s. Per tant és això, som 6 ONG’s que ens dediquem o no a emergència, algunes rarament a paper d’emergència com Metges sense fronteres i altres no tant. Tenim l’oportunitat, hi ha hagut un tsunami. Per tant, tornem al d’abans. Com que no hi ha un tipus de canal que racionalitzi el fet de l’ajuda del lloc afectat, doncs el que hi ha és: ‘tot s’hi val’. Anem tots, tots posem anuncis als diaris i a veure qui en treu més rendiment. I en aquí hi ha un altre aspecte crític que...per exemple, Metge sense fronteres, que el conec bastant a fons, va generar, va sortir una notícia al diari que va provocar malestar en algunes organitzacions que va dir ‘Nosaltres tenim la capacitat que tenim –en el cas al tsunami- i aquesta capacitat amb els diners que hem rebut la tenim totalment coberta. Per tant, encara que en rebéssim molts més no tenim capacitat de fer més. Per tant, no volem més diners’. Però va haver-hi algunes ONG’s que van dir: ‘Hòstia. No ens agrada aquest discurs. Perquè a nosaltres no ens passa això’. I a part no només ens passa això. Si no que hi ha moltes que no tot el diner va a parar al tsunami. Sinó que va a parar a la pròpia estructura de l’organització. I per tant, aquella oportunitat tambaleja. Clar, és que hi ha un límit. ‘Jo arribo on arribo. No és qüestió que m’aneu ingressant diners. És que he recollit 10 mil milions, bé i què? És que només tinc capacitat per 3 mil, ¿què hi faig amb els altres?’ I això va passar i va crear molt malestar entre algunes ONG’s i Metge sense fronteres. Per tant, hi ha molts aspectes que es tenen que (sic) anar llimant, polint.

- Està bé mostrar-se optimista. Recomanes algun remei per millorar el món?
Home jo sempre tinc confiança amb tot el tema que ens pugui afectar des de Porto Alegre, tots els moviments socials que ens puguin dir coses, les pressions que estem fent als partits. Tot una suma d’històries que fa que totes aquestes coses vagin rotllant. Porto Alegre és un moviment totalment assembleari. Igual que hi ha Davos on es reuneixen els rics, el món del capital, per dir-ho així. Doncs allà ens reunim el món social. Es debat doncs això: com transformar el món. Al ser un moviment assembleari i aplegar tants milers i milers de persones evidentment costa molt de concretar. Per tant, podríem dir que és com un gran Sol que irradia i que cadascú quan arriba al seu lloc d’origen doncs aquella irradiació la concreta moralment.

ENTREVISTA INDIRECTA

Parlar amb Quim Sicília és com fer petar la xerrada amb un d’aquells antics professors d’escola a qui fa temps que no veus. Té aspecte de persona reflexiva, racional i metòdica. Sigui per la indumentària o per l’entorn (ens citem en el Club Muntanyenc de Sant Cugat) l’home transmet un aire familiar i molt proper. És fàcil parlar amb ell, perquè més que parlar el que fem és intercanviar paraules i amb les paraules opinions, punts de vista i crítiques d’aquest món que ens envolta. I és que precisament ell és una de les persones més adients de qui parlar d’això, de la vida, la multiculturalitat i el cooperativisme.
Sicília ens rep amb un càlid somriure i ens condueix cap a una petita sala amb una taula, unes quantes cadires i on de les parets hi pengen tot de fotografies de paisatges de muntanya en blanc i negre.
Primer de tot, ens endinsem en l’últim projecte dut a terme. Li preguntem pels orígens i la gènesis de crear el Camp de la Pau, un gran projecte que va aplegar nens de diferents nacionalitats que van compartir experiències i vivències durant 10 dies. Ens explica que el projecte el van dissenyar ell i un bon amic seu, Eric Hauck, “un periodista català que va viure molts anys a Sarajevo”.

“En aquells moments era totalment embrionari perquè no hi havia massa antecedents”

Es trobaven davant d’un gran repte, és evident, perquè tal i com reconeix ell: “En aquells moments era totalment embrionari perquè no hi havia massa antecedents. D’altres projectes similars sí que n’hi havia camps de la pau. Però que hi hagués una barreja d’aquest tipus, això no s’havia donat”. 27 ciutats del món van estar convidades en aquest innovador i “vital” projecte. Aquestes eren “tant llatinoamericanes, asiàtiques, africanes com europees. I la intenció era treballar els tres eixos del Fòrum, que eren: la sostenibilitat, la multiculturalitat i la cultura de la pau”. Però no tot eren objectius a curt termini. Els fundadors del Camp de la Pau també volien que a llarg termini, “entre les diferents cultures naixessin relacions en xarxa”. És a dir, que les ciutats convidades mantinguessin relacions perquè no només quedés en aquests 10 dies de campaments.
És curiós perquè quan se li parla de fer balanç i una mica d’autocrítica del resultat final del seu projecte del Camp de la Pau, Sicília tarda en respondre. No se sap si ho fa per la seva condició de persona reflexiva o perquè simplement no en veu cap d’error. Però finalment, encapçalat per un: “Tot és millorable”, acaba extraient-ne dues d’autocrítiques. Assumeix que potser l’aspecte logístic va fallar una mica, “molts nanos de Maputo van passar per l’Hospital del Mar. Ja venien ‘tocadillos’ d’origen: el viatge, els canvis i tal, casi tots passaven per l’Hospital del Mar”. És a dir, que en una pròxima ocasió el que faria és ampliar els dies de l’estada, de manera que hi hagués menys campaments, i per tant, els nens poguessin gaudir de més dies. I l’altre autocrítica va adreçada a la qüestió de l’entitat del lleure encarregada de l’event, en aquest cas l’ONG Save the Children. “L’entitat del lleure jo l’hauria escollit que fos catalana. Pròxima una mica a l’organització. En tot cas, Save the Children en concret, la seva presència a Catalunya és pràcticament inexistent. I allavors en aquí de vegades el diàleg era una mica difícil”, acaba acceptant Quim Sicília.
Quan parla de les experiències viscudes aquests tres mesos de Camp de la Pau la cara de l’entrevistat sembla il•luminar-se. En preguntar-li per alguna anècdota o alguna fet destacat dels nens del Camp explica: “Per exemple, els nens de Maputo, que van venir a casi bé a tots els camps menys un, tu ara estaries aquí a la taula fent així [fent palmes amb la taula] i et trobaries tots els nens ballant”. Es nota que té una afecció predilecta pels nens de Maputo, a Moçambic, perquè en el que ha estat la conversa són els que han sortit més. Sicília continua explicant que els nens de Sarajevo eren els més tancats “tenien tot el conflicte bèl•lic que han patit de guerra civil i que encara l’estan patint i eren molt introvertits” dedueix. “Però en canvi la resta, els de Montevideo eren els ‘espabiladillos’. Els hindús eren els més artístics, sempre pintant”.
D’aquestes vivències (festes i sopars multiculturals, trobades amb altres escoles) en parla amb molta tranquil•litat i nostàlgia i des d’aquesta posició de persona que ho ha viscut i que li agradaria repetir l’experiència. No cal dir que ens convida al pròxim Camp de la Pau que se celebrarà a Barcelona. En Quim avança: “Aquest any en concret es farà el setembre, més o menys serà per la segona quinzena. El que encara no us puc explicar, tot i que ho sé, és a qui es convidarà i tot perquè oficialment encara no es pot dir”. Quant al lloc, explica que no serà una altra vegada a l’esplanada del Fòrum. “Perquè en tot allò hi ha un enrenou brutal. Allà està tot enlaire”, confessa.
Un cop hem reviscut aquelles experiències del que va ser el primer Camp de la Pau girem una mica la conversa cap al futur. El projecte Monterrey 2007 i el Camp que també s’hi celebrarà. Volem saber novetats i que ens avanci alguna notícia sobre el fet però l’únic que aconseguim és un “jo crec que s’haurien de posar les piles”. Es veu que el tema està molt parat i l’únic que ens explica és que ells com Fundació Fòrum faran de “pont” i assessoraran a la gent de Monterrey, tot i que aquests ja han avisat que no comparteixen el criteri de les edats. En comptes d’un marge de 12 a 14 anys, els mexicans volen fer-ho amb nens de 12 a 14 anys.
Ja passem a parlar de temes de més actualitat i un pèl abstractes. A la pregunta: “Què és el concepte de solidaritat per a tu?”, Sicília contesta després d’una breu reflexió: “Per sintetitzar-ho molt, per mi la solidaritat seria ‘la relació entre iguals’. Vol dir que no estic fent actes de beneficència com ‘jo estic al Nord i tu estàs al Sud’, sinó que estic procurant establir una veritable relació d’iguals. Seria sintetitzat en una sola paraula: la intercooperació”.

“Hi ha vertaderes organitzacions professionals que fan projectes com a xurros. Una màquina de fer projectes"

I acabem amb Salvador, país on l’entrevistat ha viscut dues vegades exercint de professor a la universitat. L’aparició de El Salvador en la conversa ve enllaçada pel tema dels països del Nord i les seves raons per involucrar-se en ONG’s com a forma de treure’s aquest sentiment de culpabilitat. Però Sicília sembla obrir-nos els ulls i explica que realment no és així. L’entrevistat aclara: “D’alguna manera també hi ha el receptor que per necessitat i per habilitat també se n’aprofita d’això. Vull dir que aquest ‘joc’ el fan els dos. Per una banda, el del Nord té aquest sentiment de culpabilitat i l’altre diu: ‘Hòstia, me n’aprofito d’aquest’”. “Hi ha vertaderes organitzacions professionals que fan projectes com a xurros. Una màquina de fer projectes”, lamenta.
L’entrevista arriba a la seva fi. Ens acompanya a la porta i li recordem això, que com a bons periodistes prenem nota i esperem rebre alguna noticia seva o invitació (a poder ser) pel pròxim Camp de la Pau de setembre, sens dubte, un esdeveniment únic.

QUIM SICÍLIA –Fundador del Camp de la Pau

PERFIL

50 anys i tota una vida dedicada a la cooperació, la solidaritat i la multiculturalitat que professa el moviment de la No-Violència a Catalunya conformen el rerefons de Quim Sicília, un barceloní resident a Sant Cugat “poble sociològicament divers”, que diu ell. És un home que ha vist de tot. Quim Sicília va fer els estudis primaris i va entrar a treballar des de molt jove, quan només tenia 14 anys. Com molts de la seva generació, rondaven els anys 70 i va començar a participar (el terme ‘militar’ no li agrada massa) en moviments socials. Va iniciar-se com a escolta per després formar part de la gènesis del moviment de la No-Violència a Catalunya. Aquest moviment, que reunia personatges tan cèlebres com Lluís Maria Xirinacs i Lánzaro Armstrong, estava inspirat en la no-violència i tenia com a grans referents: Gandhi i Tolstoi.
La vida de Quim Sicília no és d’aquelles que puguin explicar-se en quatre línies. En la seva joventut va viure en comuna a Barcelona, una comunitat en la qual es fomentava el debat intel•lectual i polític i es tenia per norma compartir com a mínim un àpat al dia. D’això es desprèn aquest interès de Sicília a dialogar, debatre; en fi, a compartir experiències diàries i aprendre de tothom. Ell mateix ho diu quan parla de la seva fal•lera a viatjar: “En el col•legi del carrer realment som tots iguals”.
El Salvador i la Índia han estat els seus destins predilectes. Home amb rerefons plausible i amb una vitalitat que potser amaga sota una capa reflexiva, Sicília amb només 18 anys va marxar a l´Índia a “buscar les empremtes de Gandhi”. Tot i que, a pesar d’aquesta espiritualitat i llibertat de rodamón que professa l’entrevistat, cal saber que també va ser un professional amb horaris fixos i nòmina. Mentre vivia en comuna va estar treballant a l’entitat bancària Grup Banca Catalana. Però, és clar, és una etapa de la seva vida que no l’ha marcat tant com aquelles vagues de fam que va fer amb els seus camarades en protesta d’uns assassinats en una església de Vitòria quan Fraga era ministre o quan demanava l’amnistia davant de la presó Model ja fa 25 anys.
Els últims 22 anys, Sicília els ha dedicat al cooperativisme, el seu “món professional i social”. No ha cobrat mai de la cooperació i va estar impartint classes gratuïtes al Salvador. S’entén que és per desig propi “m’agrada la llibertat de no estar vinculat a un salari”, confessa. Viu del dia i dels estalvis que ha anat acumulant.
En fi, un home espiritual i reflexiu que gaudeix d’aquesta llibertat de rodamón i que dins d’un cert racionalisme té aquesta ànsia per fer del món un lloc millor, així és Quim Sicília.