lletraferida

ENTREVISTA DIRECTA

Quim Sicília va fundar el moviment de la No-Violència a Catalunya, va viatjar a l’Índia amb només 18 anys i va estar vivint una temporada al Salvador. Aquest rerafons el va impulsar a iniciar-se en el món del cooperativisme i multiculturalitat i per això el darrer any 2004 juntament amb un bon amic seu, Eric Hauck, va fundar el Camp de la Pau que va tenir lloc dins del marc del Fòrum de les Cultures 2004 que va acollir Barcelona. Però a part del Camp de la Pau i dels seus projectes de futur dins del camp del cooperativisme, hem intercanviat amb Sicília punts de vista sobre la realitat de les ONG’s en el panorama mundial.

- Començant pel tema del Camp de la Pau, -aquest gran projecte d’aplegar nens de diferents nacionalitats durant 10 dies que va tenir lloc el darrer any aprofitant la inauguració del Fòrum de les Cultures 2004-, explica’ns una mica l’origen de la idea d’organitzar un esdeveniment per a nens basat en aquestes característiques?
El Campament de la Pau neix, una: en el si dels molts projectes que es generen dins del Fòrum de les Cultures i, en concret, les persones que el dissenyem som dos: una és un periodista català que va viure molts anys a Sarajevo, que es diu Eric Hauck, i després ell i jo el vam dissenyar. La voluntat era que naixés un projecte. En aquells moments era totalment embrionari perquè no hi havia massa antecedents. D’altres projectes similars sí que hi havia camps de la pau. Per exemple, arriben a una ciutat i fan una estada amb nanos catalans. Però que hi hagués una barreja d’aquest tipus, això no s’havia donat. Vam convidar 27 ciutats del món, tant llatinoamericanes, asiàtiques, africanes com europees. I la intenció era treballar els tres eixos del Fòrum que eren: la sostenibilitat, la multiculturalitat i la cultura de la pau. Treballar aquests tres eixos i això transformar-ho en tallers. Aquesta era una de les voluntats. La segona voluntat era que entre les diferents cultures naixessin relacions en xarxa i això s’ha donat posterior al camp. I l’altre, que a través de la comunitat educativa d’aquí de Catalunya servís el marc teòric i l’experiència del camps per editar un llibre i que en el món de les escoles i els casals fos una eina d’utilitat en el tema de la multiculturalitat.

- Vista l’experiència amb els nens i el conegut episodi de l’amistat que va sorgir entre un israelià i un palestí i segons comentes que penseu repetir un altre Camp de la Pau. ¿Pots avançar alguna novetat d’aquest Camp de la Pau pròxim: dates, lloc, ciutats convidades...?
Aquest any en concret es farà el setembre, més o menys serà per la segona quinzena. El que encara no us puc explicar, tot i que ho sé, és a qui es convidarà i tot perquè oficialment encara no es pot dir. On es farà a mi m’agradaria saber-ho perquè és difícil. És difícil perquè la fórmula no és com la mateixa (sic). No farem un Camp de la pau que duri 4 mesos. Per tant, en farem un que durarà 28 dies. I amb molta més gent. O sigui en allà al Fòrum hi havia 135 persones per camp. Aquí calculem que n’hi haurà 240. Apart de l’entitat del lleure que hi serà. Es farà un únic camp i es farà en un lloc ja existent o sigui en un lloc que hi hagi un estructura que pugui acollir tota aquesta gent.

- I més plans de futur. Pel que fa al Fòrum Monterrey 2007 se’n sap alguna cosa? Hi col•laborareu?
En principi, la gent que hem creat el projecte seria lògic d’alguna manera que assessoréssim la gent de Monterrey. Per tant hi haurà alguna mena de pont, segur. El que passa que ells em deien que les edats no les compartien per raons seves. Nosaltres vam fer de 12 a 14 anys. Ells volen fer de 14 a 16. Això és una altra història. Jo crec que s’haurien de posar les piles. Tenen un tipus de pila que és diferent a la nostra.

- Passant ara a qüestions més metafísiques i abstractes: Què és el concepte de ‘solidaritat’ per a tu?
Per sintetitzar-ho molt, per mi la solidaritat seria ‘la relació entre iguals’. Què vol dir la ‘relació entre iguals’? Doncs, vol dir que no estic fent actes de beneficència com ‘jo estic al Nord i tu estàs al Sud’, sinó que estic procurant establir una veritable relació d’iguals. Seria sintetitzat en una sola paraula: la intercooperació.

- I què n’opines d’aquesta situació que vivim en què les ONG semblen existir com a remei per treure’ns el sentiment de culpabilitat als qui vivim en països desenvolupats?
Això és cert. Però, jo he estat vivint al Salvador, he estat vivint en comunitats de base d’allà que eren de les guerrilles que estan governants en alguns ajuntaments i d’alguna manera també hi ha el receptor que per necessitat i per habilitat se n’aprofita d’això. Vull dir que aquest ‘joc’ el fan els dos. Per una banda, el del Nord té aquest sentiment de culpabilitat i l’altre diu: ‘Hòstia, me n’aprofito d’aquest’. Això també és veritat. I no dic que estigui malament perquè l’altre ho necessita i tal, però jo he viscut molt d’aprop i hi ha vertaderes organitzacions que canalitzen l’ajuda, la manera de fer que el Nord participi en el Sud. Hi ha vertaderes organitzacions professionals que fan projectes com a xurros.

- Relacionat amb aquesta sobresaturació d’ONG’s de què parles crec que es podria enllaçar una mica amb el cas que hem viscut aquest darrer desembre amb el tsunami que va afectar la costa asiàtica.
Sí, quan hi ha oportunitat, hi ha afluència d’ONG’s. Per tant és això, som 6 ONG’s que ens dediquem o no a emergència, algunes rarament a paper d’emergència com Metges sense fronteres i altres no tant. Tenim l’oportunitat, hi ha hagut un tsunami. Per tant, tornem al d’abans. Com que no hi ha un tipus de canal que racionalitzi el fet de l’ajuda del lloc afectat, doncs el que hi ha és: ‘tot s’hi val’. Anem tots, tots posem anuncis als diaris i a veure qui en treu més rendiment. I en aquí hi ha un altre aspecte crític que...per exemple, Metge sense fronteres, que el conec bastant a fons, va generar, va sortir una notícia al diari que va provocar malestar en algunes organitzacions que va dir ‘Nosaltres tenim la capacitat que tenim –en el cas al tsunami- i aquesta capacitat amb els diners que hem rebut la tenim totalment coberta. Per tant, encara que en rebéssim molts més no tenim capacitat de fer més. Per tant, no volem més diners’. Però va haver-hi algunes ONG’s que van dir: ‘Hòstia. No ens agrada aquest discurs. Perquè a nosaltres no ens passa això’. I a part no només ens passa això. Si no que hi ha moltes que no tot el diner va a parar al tsunami. Sinó que va a parar a la pròpia estructura de l’organització. I per tant, aquella oportunitat tambaleja. Clar, és que hi ha un límit. ‘Jo arribo on arribo. No és qüestió que m’aneu ingressant diners. És que he recollit 10 mil milions, bé i què? És que només tinc capacitat per 3 mil, ¿què hi faig amb els altres?’ I això va passar i va crear molt malestar entre algunes ONG’s i Metge sense fronteres. Per tant, hi ha molts aspectes que es tenen que (sic) anar llimant, polint.

- Està bé mostrar-se optimista. Recomanes algun remei per millorar el món?
Home jo sempre tinc confiança amb tot el tema que ens pugui afectar des de Porto Alegre, tots els moviments socials que ens puguin dir coses, les pressions que estem fent als partits. Tot una suma d’històries que fa que totes aquestes coses vagin rotllant. Porto Alegre és un moviment totalment assembleari. Igual que hi ha Davos on es reuneixen els rics, el món del capital, per dir-ho així. Doncs allà ens reunim el món social. Es debat doncs això: com transformar el món. Al ser un moviment assembleari i aplegar tants milers i milers de persones evidentment costa molt de concretar. Per tant, podríem dir que és com un gran Sol que irradia i que cadascú quan arriba al seu lloc d’origen doncs aquella irradiació la concreta moralment.