lletraferida

ENTREVISTA INDIRECTA

Parlar amb Quim Sicília és com fer petar la xerrada amb un d’aquells antics professors d’escola a qui fa temps que no veus. Té aspecte de persona reflexiva, racional i metòdica. Sigui per la indumentària o per l’entorn (ens citem en el Club Muntanyenc de Sant Cugat) l’home transmet un aire familiar i molt proper. És fàcil parlar amb ell, perquè més que parlar el que fem és intercanviar paraules i amb les paraules opinions, punts de vista i crítiques d’aquest món que ens envolta. I és que precisament ell és una de les persones més adients de qui parlar d’això, de la vida, la multiculturalitat i el cooperativisme.
Sicília ens rep amb un càlid somriure i ens condueix cap a una petita sala amb una taula, unes quantes cadires i on de les parets hi pengen tot de fotografies de paisatges de muntanya en blanc i negre.
Primer de tot, ens endinsem en l’últim projecte dut a terme. Li preguntem pels orígens i la gènesis de crear el Camp de la Pau, un gran projecte que va aplegar nens de diferents nacionalitats que van compartir experiències i vivències durant 10 dies. Ens explica que el projecte el van dissenyar ell i un bon amic seu, Eric Hauck, “un periodista català que va viure molts anys a Sarajevo”.

“En aquells moments era totalment embrionari perquè no hi havia massa antecedents”

Es trobaven davant d’un gran repte, és evident, perquè tal i com reconeix ell: “En aquells moments era totalment embrionari perquè no hi havia massa antecedents. D’altres projectes similars sí que n’hi havia camps de la pau. Però que hi hagués una barreja d’aquest tipus, això no s’havia donat”. 27 ciutats del món van estar convidades en aquest innovador i “vital” projecte. Aquestes eren “tant llatinoamericanes, asiàtiques, africanes com europees. I la intenció era treballar els tres eixos del Fòrum, que eren: la sostenibilitat, la multiculturalitat i la cultura de la pau”. Però no tot eren objectius a curt termini. Els fundadors del Camp de la Pau també volien que a llarg termini, “entre les diferents cultures naixessin relacions en xarxa”. És a dir, que les ciutats convidades mantinguessin relacions perquè no només quedés en aquests 10 dies de campaments.
És curiós perquè quan se li parla de fer balanç i una mica d’autocrítica del resultat final del seu projecte del Camp de la Pau, Sicília tarda en respondre. No se sap si ho fa per la seva condició de persona reflexiva o perquè simplement no en veu cap d’error. Però finalment, encapçalat per un: “Tot és millorable”, acaba extraient-ne dues d’autocrítiques. Assumeix que potser l’aspecte logístic va fallar una mica, “molts nanos de Maputo van passar per l’Hospital del Mar. Ja venien ‘tocadillos’ d’origen: el viatge, els canvis i tal, casi tots passaven per l’Hospital del Mar”. És a dir, que en una pròxima ocasió el que faria és ampliar els dies de l’estada, de manera que hi hagués menys campaments, i per tant, els nens poguessin gaudir de més dies. I l’altre autocrítica va adreçada a la qüestió de l’entitat del lleure encarregada de l’event, en aquest cas l’ONG Save the Children. “L’entitat del lleure jo l’hauria escollit que fos catalana. Pròxima una mica a l’organització. En tot cas, Save the Children en concret, la seva presència a Catalunya és pràcticament inexistent. I allavors en aquí de vegades el diàleg era una mica difícil”, acaba acceptant Quim Sicília.
Quan parla de les experiències viscudes aquests tres mesos de Camp de la Pau la cara de l’entrevistat sembla il•luminar-se. En preguntar-li per alguna anècdota o alguna fet destacat dels nens del Camp explica: “Per exemple, els nens de Maputo, que van venir a casi bé a tots els camps menys un, tu ara estaries aquí a la taula fent així [fent palmes amb la taula] i et trobaries tots els nens ballant”. Es nota que té una afecció predilecta pels nens de Maputo, a Moçambic, perquè en el que ha estat la conversa són els que han sortit més. Sicília continua explicant que els nens de Sarajevo eren els més tancats “tenien tot el conflicte bèl•lic que han patit de guerra civil i que encara l’estan patint i eren molt introvertits” dedueix. “Però en canvi la resta, els de Montevideo eren els ‘espabiladillos’. Els hindús eren els més artístics, sempre pintant”.
D’aquestes vivències (festes i sopars multiculturals, trobades amb altres escoles) en parla amb molta tranquil•litat i nostàlgia i des d’aquesta posició de persona que ho ha viscut i que li agradaria repetir l’experiència. No cal dir que ens convida al pròxim Camp de la Pau que se celebrarà a Barcelona. En Quim avança: “Aquest any en concret es farà el setembre, més o menys serà per la segona quinzena. El que encara no us puc explicar, tot i que ho sé, és a qui es convidarà i tot perquè oficialment encara no es pot dir”. Quant al lloc, explica que no serà una altra vegada a l’esplanada del Fòrum. “Perquè en tot allò hi ha un enrenou brutal. Allà està tot enlaire”, confessa.
Un cop hem reviscut aquelles experiències del que va ser el primer Camp de la Pau girem una mica la conversa cap al futur. El projecte Monterrey 2007 i el Camp que també s’hi celebrarà. Volem saber novetats i que ens avanci alguna notícia sobre el fet però l’únic que aconseguim és un “jo crec que s’haurien de posar les piles”. Es veu que el tema està molt parat i l’únic que ens explica és que ells com Fundació Fòrum faran de “pont” i assessoraran a la gent de Monterrey, tot i que aquests ja han avisat que no comparteixen el criteri de les edats. En comptes d’un marge de 12 a 14 anys, els mexicans volen fer-ho amb nens de 12 a 14 anys.
Ja passem a parlar de temes de més actualitat i un pèl abstractes. A la pregunta: “Què és el concepte de solidaritat per a tu?”, Sicília contesta després d’una breu reflexió: “Per sintetitzar-ho molt, per mi la solidaritat seria ‘la relació entre iguals’. Vol dir que no estic fent actes de beneficència com ‘jo estic al Nord i tu estàs al Sud’, sinó que estic procurant establir una veritable relació d’iguals. Seria sintetitzat en una sola paraula: la intercooperació”.

“Hi ha vertaderes organitzacions professionals que fan projectes com a xurros. Una màquina de fer projectes"

I acabem amb Salvador, país on l’entrevistat ha viscut dues vegades exercint de professor a la universitat. L’aparició de El Salvador en la conversa ve enllaçada pel tema dels països del Nord i les seves raons per involucrar-se en ONG’s com a forma de treure’s aquest sentiment de culpabilitat. Però Sicília sembla obrir-nos els ulls i explica que realment no és així. L’entrevistat aclara: “D’alguna manera també hi ha el receptor que per necessitat i per habilitat també se n’aprofita d’això. Vull dir que aquest ‘joc’ el fan els dos. Per una banda, el del Nord té aquest sentiment de culpabilitat i l’altre diu: ‘Hòstia, me n’aprofito d’aquest’”. “Hi ha vertaderes organitzacions professionals que fan projectes com a xurros. Una màquina de fer projectes”, lamenta.
L’entrevista arriba a la seva fi. Ens acompanya a la porta i li recordem això, que com a bons periodistes prenem nota i esperem rebre alguna noticia seva o invitació (a poder ser) pel pròxim Camp de la Pau de setembre, sens dubte, un esdeveniment únic.